ROSTRES

Durant un trajecte als FGC, contemplo l’individu que tinc assegut al davant. Tot i que dissimulo, no deixo de mirar-lo, per a distant familiaritat de la seva cara: em sona a algú, imprecís, però segur. Mentre el miro, busco a l’arxiu visual de la meva memòria. Finalment, trobo la justa correspondència: aquest home és la viva reencarnació de Harry Langdon. Un adult en la pell d’un nen, talment el còmic nord-americà: aquest és el meu company de viatge cap al Vallès. ¿Poden, els individus, encarnar-se eternament en el temps? Hi ha rostres immortals, tipus o arquetipus fixos que es repeteixen “sine die”?

¿Tan poderosa és l’ombra de Langdon, que me la trobo embotida en la pell d’aquest home que mira com escric aquestes ratlles, sense saber que és ell qui me les inspira? ¿Coneixerà, ni que sigui de nom, Harry Langdon o n’haurà vist algunes de les seves sensacionals comèdies?

Si hi haguessin rostres immortals, seria divertit pensar que el venedor de fruita i verdures del mercat on compro cada setmana té el mateix rostre que Juli Cèsar; o que aquell estudiant universitari té les faccions de Lord Byron; o que la veïna de dalt és clavada a Joana d’Arc; o que el conductor malàrit que em dóna un cop pel darrere quan estic aturat davant d’un semàfor té la mateixa cara que Euclides. Seria sensacional saber-ho.

Dies més tard, a la magnífica exposició sobre Miquel Utrillo comissariada per Vinyet Panyella a l’Edifici Miramar de Sitges, em quedo amb el bellíssim rostre de Suzanne Valadon, companya d’Utrillo durant la seva estada a París i amant –entre d’altres- d’Éric Satie. Hi ha rostres que semblen seguir escrutant qui els mira, ni que sigui des d’una fotografia o des d’una pintura. La de Valadon és la cara d’una dona de vida intensa, de fortíssima personalitat, voluntariosa i ambiciosa a la vegada, conscient de l’encant de la seva feminitat i al mateix temps amb aquell deix de fragilitat al fons dels ulls que no deixa de commoure. Heus aquí com, de resultes d’una exposició monogràfica dedicada a un individu, surts amb la sensació d’haver-ne conegut o de sentir-te captivat o interessat per un altre.

Contemplo i m’acompanya, mentre escric aquestes ratlles, el retrat a llapis i sanguina que Utrillo va fer de Suzanne Valadon el 1891. El coll, llarg, dreça un cap gran, presidit per una tofa de cabells mal recollits però que atorguen una personalitat innegable. Els ulls miren, abstrets i absents, cap avall, col.locats com estan enmig d’un nas de forma gràcil i acabat en punta. Els llavis són prims i estan tancats, potser contenint una ràbia acumulada per la impotència de no saber el rumb que prendria la vida d’aquesta dona. El quadre s’acaba a l’alçada de l’inici del braç, sota les espatlles, i una mica per damunt d’uns pits que deurien ser petits, a jutjar per alguna fotografia inclosa al mateix catàleg de l’exposició. En definitiva, el de Valadon és un rostre que captiva, atrau i commou a la vegada des de la nit del temps en què va ser pintat o fotografiat. I desvetlla la impossibilitat de no poder sondejar-ne els misteris, ni tan sols d’escatir què s’amagava darrere d’un personatge absolutament singular.

IL.LUSTRACIÓ: Retrat de Suzanne Valadon. Miquel Utrillo