VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (i II): POBLES I POBLETS. AVINYÓ

La Plaça des Albertas, a Aix-en-Provence, continua sent el meu racó predilecte des que vaig estar per primera vegada en aquesta petita gran ciutat de la Provença, immobilitzada en un temps que el seu festival en general, i Mozart en particular, han contribuït a fer deliciosa. Després, és clar, la globalització hi ha fet la resta, i ara no és estrany veure el “toc” provençal en negocis estúpids que s’han escampat arreu d’Europa. Però la veritable Provença segueix sent la d’Aix i els seus racons, les seves places tancades amb edificis bastits amb la caracterítica pedra groga d’aquestes contrades.
Les carreteres de la regió permeten recórrer departaments com el Luberon, l’amabilitat dels paisatges del qual està esquitxada per plàtans, figueres, pins, pollancres i alguna alzina, com a paradigmes de la vegetació mediterrània, a la que s’uneixen les vinyes ordenades, els camps de blat i l’espígol que floreix entre finals de maig i juliol. L’espectacle, doncs, és visual i olfactiu, i es complementa amb el cant de les cigales.
Eguilles, Lourmarin, Bonnieux, Lacoste, Oppède le Vieux, Ménerbes i d’altres pobles mereixen una aturada. El turisme silenciós, selecte i amant de buscar (i trobar) l’excel.lència dels instants aturats, es dilueix a Gordes, població relativament propera a Avinyó i al límit del Luberon, a les portes del departament de Vaucluse. Té la seva gràcia, però es nota en excés que la disposició urbanística i les atraccions de la població estan pensades per a l’efecte immediat en el passavolant. Una mica com, a Vaucluse, Fontaine de Vaucluse, al costat de L’Isle-sur-la-Sorgue. Si el primer es veu envaït per la massa, la segona vil.la és molt més tranquil.la. Coneguda com a Venècia de la Provença pels seus amables canals, el passeig revela una vil.la calmosa i amb tres llibreries, una d’elles de vell. França és un país culte: que en una població petita com L’Isle-sur-la-Sorgue tingui una llibreria amb volums de la Pléyade o amb exemplars d’El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada traduït al francès n’és una bona mostra.
Per la seva banda, Avinyó és una ciutat pontifical. Vull dir que preserva la majestuositat del seu passat com a seu papal. És clar, han passat decennis, segles, i Avinyó ha viscut també les seves etapes decadents. Però preserva la majestàtica força del poder dels summes pontífexs que hi van viure el segle XIV a través dels murs rectilinis, aparentment inexpugnables, del seu palau-fortalesa, amb més trets militars que no pas de cultura humanista. La visita no emociona, però és interessant.
Avinyó convida a perdre’s pels carrers adjacents al seu centre històric, una “cité” envoltada de muralla. Hi ha botigues i comerços que, lluny d’exhibir els “souvenirs” prototípics, fan de la ciutat una interessant capital (en aquest cas del departament de Vaucluse), amb tota mena d’ofertes per a tot tipus de demanda.
Saint-Rémy de Provence és una mena d’Aix en petit. Situada a pocs quilòmetres d’Avinyó, la població demostra una vegada més que la Provença és una de les terres més genuïnament delicades de França i potser fins i tot del planeta. Tot està ben col.locat, però la gràcia rau en el fet que aquesta netedat en la disposició dels carrers, de les plantes, dels objectes… sembla ser filla de l’atzarosa casualitat… si és que l’atzar, existeix.
IL.LUSTRACIÓ: Place des Albertas, Aix-en-Provence