CULTURA DE MASSES, ENCARA

M’emocionen les manifestacions populars a l’entorn de paradigmes estètics que responen a la (falsa) etiqueta d’”alta cultura”. Fa quinze dies, a l’esplanada del castell de Montjuïc, un miler de persones reia (encara!) de la comicitat de Harold Lloyd escalant un gratacels durant la projecció de L’home mosca. Avui, torno a casa després d’haver conduït la transmissió de Turandot des del Liceu. Engego el televisor i veig el fals directe que, a partir de les deu de la nit (quan al teatre érem al segon entreacte), emet TV3 en connexió amb les pantalles intal.lades al Palau Robert i a la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta. El que emociona no és tant la gent que ha obtingut la invitació per ocupar una de les 2000 cadires a la platja, sinó els qui han dut seient propi o una tovallola i seguir, des de la sorra, l’òpera pucciniana.
L’òpera pot tornar a ser art de masses com ho va ser durant el segle XIX. Al.licients com el “Nessun dorma” que obre el tercer acte (i reviscut fa uns mesos amb el cèlebre vídeo de Josep Guardiola) o la presència de la mediàtica Ainhoa Arteta així semblen avalar-ho.
Que davant de la pantalla on es projectava Harold Lloyd o, avui, Calaf, Liù i Turandot hi hagi públic de totes les edats i condicions i que ho segueixin amb silenci reverencial indica que no tot està perdut, que tot és possible i que hi ha, encara, molta feina per fer.
IL.LUSTRACIÓ: Portada de l'edició de Ricordi de Turandot