dijous, 30 de juliol del 2009

EL PALAU I EL "CAS" MILLET

Fa dies que s’arrossega el “cas Millet”. El Palau de la Música i l’Orfeó català se n’han vist afectats. Tothom sabia que Fèlix Millet tenia un passat delictiu, així com alguns dels membres de la Fundació que presidia. Però semblava un tema tabú, intocable, propi d’un país que blinda per la seva petitesa. La nostra és una terra renyida i teixida de petites misèries que ens fan grans en mediocritats. La rica genialitat arquitectònica de l’edifici de Domènech i Montaner contrasta fatalment amb la pobresa humana de qui n’ha regit la trajectòria els últims anys, per molt que es defensi ara la gestió modèlica (però ultraconservadora, i les programacions dels cicles propis n’han estat bona mostra).
No estic dient que Fèlix Millet sigui culpable de res (presumpció d’innocència obliga), però qui té un passat corre el risc de tornar a caure en els mateixos paranys i en aquest sentit la casa ha fet bé en admetre’n la dimissió. Un equipament de la importància del Palau de la Música no podria estar dirigit per algú amb sospites per part de la justícia, amb passat presidiari inclòs. El que em preocupa ara per ara és la imatge que es pugui donar. Fa una setmana, un bon amic meu, cap de mecenatge d’una altra institució cultural de primer ordre a la ciutat, em deia que el “cas Millet” fa molt de mal al sector. Des de fora, es pot pensar que la cultura en general i la música “clàssica” en particular estan en mans de gàngsters. No ens ho podem permetre. Per això és bo que el futur consorci del Palau i dels membres de la seva Fundació prescindeixin de tot allò que tingui a veure amb l’equip de Millet.
Il.LUSTRACIÓ: Lluernari central del Palau de la Música Catalana. Rigalt i Granell.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Bravo!
Eulàlia

Isabel (Diario de a bordo) ha dit...

És molt trist que el nostre país funcioni així...

Anònim ha dit...

Jaume,
Primer de tot, bon dia. Com estàs? Espero que les coses et funcionin bé.
Una vegada més haig de confessar que m’encanta la contundència que gastes en escriure els teus articles. I una vegada més –que són molt poques- vull comentar-te un aspecte que sembla que passa desapercebut ABSOLUTAMENT A TOTHOM que he llegit fins ara.
Tenim un país d’una fragilitat extrema. Hi ha institucions i entitats molt importants governades per personatges tèrbols, com el que ens ocupa. I no únicament l’Orfeó-Palau, sinó l’Agrupació Mútua i tantes altres coses símbol d’una Catalunya que era però que ja no és o, si més no, que està desapareixent. Això era autènticament “societat civil”. Com el Liceu, per dir-ne un altre cas que t’és molt pròxim. Com el Teatre Lliure.
El lideratge social que exercien determinades capes altes de la societat catalana s’està fonent com un gelat al mig de la Rambla. Queden encara honorables excepcions dignes d’esment, com les que detalla Ignasi Aragay a l’article que treu avui a l’Avui. Com també Òmnium Cultural, l’Ateneu Barcelonès i un etcètera cada vegada més curt. I, tanmateix, no poden evitar-hi les inflitracions de gent de partit amb aspiracions personals.
El cas del Palau és paradigmàtic. Fixa’t que “aprofitant que el Ter passa per Girona” (versió nostrada de l’ aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid), el nou gerent és un càrrec de confiança dels socialistes (valencià de la penya de la Carmen (sic) Alborch, IVAM., MNAC). Ni se’ls ha acudit anar a buscar una persona de tarannà independent! No, el control de TOOOOOTES les entitats i institucions, a més de les polítiques, és la finalitat dels socialistes. I els nostres benvolguts passerells d’Esquerra els ajuden a fer la feina bruta en el camp de la cultura. En aquest capítol, en Tresserres em decep profundament.
En Millet és un impresentable –a l’Ametlla, el meu poble, en saben coses, potser menors?, que no han transcendit--, cert. Però les institucions polítiques no volen deixar escapar res. Jo em pregunto si ho fant pensant sincerament que és per al bé del país, o ho fan perquè s’asseguren càrrecs de futur, quan hagit deixat –o els hagin foragitat- de l’activitat política directa. Només cal pensar en Narcís Serra i la presidència de Caixa Catalunya, per exemple. O en Rosa Cullell, que és el mateix tot i que pugui no semblar-ho.
I aquest control, per a què? Un, malpensat de mena, afirmaria que es tracta de produir el col.lapse del catalanisme nacionalista social, de fons (en contraposició a l’oficial, de partit/s). I amb el col.lapse, la desnaturalització. Quin Festival Grec ens han muntat enguany? Quina relació té amb nosaltres? Això sí, en saben un niu de vendre’ns la moto: la internacionalització, l’edimburguització... L’uniformisme i el provincianisme papanates és l’únic punt d’arribada. Els particularismes –fonamentals en els temps que corren per evitar la deshumanització i la in-culturització (perdó) progressiva de la gent--, a fer punyetes!
En fi, perdona el rotllo, però m’agradaria saber si ho comprateixes, més o menys.
Salut! I bones vacances.
Francesc

Anònim ha dit...

Gràcies, Jaume per la teva claredat. Es hora de dir les coses pel seu nom. Recordo un bon article publicat a L'Avenç sobre un festival de música d'estiu obra d'una institució d'estalvi, sota l'organització d'una coneguda persona membre igualment de l'equip Millet, que feia sonar el seu nom per substituir-lo. No crec ni hauríem de creure que aquest fet faci mal al sector de la música clàssica. Hem de respectar la trajectòria del Palau de la Música i de l'Orfeó Català al marge i per damunt d'aquestes persones que com Millet no li han tingut cap respecte. Paraules i articles com el teu han d'ajudar a situar en el lloc que es mereix l'obra del Palau i de l'Orfeó i la de tantes persones que fan una bona tasca en el món de la música clàssica.

Una abraçada,

Jaume

Anònim ha dit...

Jaume, genial!!
Isabel G.

Anònim ha dit...

conxo, noi! aquest article l'hauries de publicar a l'AVUI! Bé, no crec que te'l publiquessin però estaria bé!!!

Molt bé!!!!
Victòria