M’agrada, i molt, City Lights. Me n’agraden la forma i el fons. La forma: un títol poètic (Llums de la ciutat… un títol en blanc i negre), un melodrama esquitxat amb esperma de comèdia, que dóna vida a un relat ben construït, endreçat i atemporal. El fons: una faula sobre la bondat humana, sense amagar la crítica social que caracteritza bona part de la filmografia chapliniana.És un film que projecto sovint als meus estudiants universitaris. No tots hi connecten: els clàsssics generen, d’entrada, incomprensible rebuig. Poc a poc, i exceptuant els qui oposen una fèrria i militant resistència, la comicitat atrapa i la història de la florista cega enamorada d’un rodamon a qui pren per milionari, causa el seu efecte. No crec que acabi sent mai la pel.lícula predilecta dels meus estudiants. Però sí que és una de les meves obres d’art indispensables, d’aquelles que m’enduria a l’illa deserta on mai no aniré a parar.
Projectar City Lights és oferir part de mi, del que sóc, del que penso, del que visc i del que sento.
IL.LUSTRACIÓ: Chaplin Cubist de Fernand Léger.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada